A ella també l'estimes?

—Tu? M'estimes? —va preguntar enmig de la tempesta. <\/p>

—Moltíssim —va respondre sense prestar-li gaire atenció.<\/p>

Els ulls de color castany el miraven carregats d'angoixa. Latent, sota les pestanyes, es podia flairar la por. Llavors ell es va incorporar i la va observar.<\/p>

—Moltíssim —va repetir com un encanteri.<\/p>

Les paraules es van embossar a la gola de la noia. Tant de bo hi hagués alguna manera de aturar les paraules que se l'hi acumulaven a l'ànima.<\/p>

Altres ulls, altres llavis, altres cossos, altres mans, altres detalls, altres cançons, altres atzars, altres plors, altres rialles, altres sanglots, altres converses, altres detalls, altres crits, altres silencis.<\/p>

Els altres cobraven vida, forma, espai, temps i cos. Llavors la pregunta es va vessar de la seva boca.<\/p>

—A ella? —va agafar aire per armar-se de valor i finalment preguntar-li—: També l'estimes?<\/p>

Merda, van pensar tots dos alhora. La pregunta s'havia instal·lat entre ells, creant un espai, una barrera, una esquerda. Tots dos sabien que, després de la resposta, res no tornaria a ser igual.<\/p>

Ella es va espantar. Perquè, en observar aquells ulls clars, es va adonar que ell estava avaluant la pregunta. Potser per primera vegada a la vida, el qüestionament se li havia passat pel cap.<\/p>

És que ell mai no s'havia preguntat si estimava l'altra? És que mai no li havia passat pel cap mesurar aquell afecte? És que l'amor per ella era tan immens que no es podia explicar? Per què s'odiava tant com per pensar en totes aquelles preguntes?<\/p>

Ell també es va espantar. Estimar-la a ella se li havia imposat (a vegades no sabia com explicar-ho, però això no volia dir que estimar-la fos un càstig, potser era una cosa més complexa que tot això). Ella era fràgil, diminuta i flairosa. Sabia com conquerir i fer que l'altre se sentís triomfador. A ell, aquell joc de poder li semblava divertit, perquè el feia feliç fer-la sentir guanyadora. També s'havia promès cuidar-la (no l'hi havia dit mai, però sempre ho feia). La coneixia tant que fins i tot intuïa els seus dolors i s'hi avançava per evitar-los.<\/p>

Estimar l'altra era diferent. Tan natural com respirar. Estava tan acostumat a la seva presència que, el dia que havia faltat, s'havia sentit tan buit que la tristesa l'havia inundat. Mai no sabia què pensava l'altra; era un misteri amb ulleres, cabells despentinats i el entrecejo frunzit.<\/p>

Tot era difícil amb l'altra: les rialles, els plors, els petons, les abraçades. Tot era complex perquè tenia gust de maduixa, xocolata i culpa. Potser era emocionant descobrir-la pam a pam i saber que mai no podria entendre-la del tot. Negra, fosca i fascinant; observant-la lentament, absorbint la seva atmosfera, les seves olors, les seves pors, els seus plors, els seus dits, el seu maluc i els seus llavis.<\/p>

Va agafar aire. Tots dos sabien què passaria. Ell li diria que no podia mesurar els seus sentiments per l'altra. Sabia exactament com l'estimava a ella, en coneixia els límits de l'amor, dels afectes i les ternures. Amb ella tot era mesurat, pensat i meditat (perquè ella era fràgil). Amb l'altra tot era salvatge, mossegades i baralles (perquè l'altra era forta). Amb ella hi havia promeses de vestits blancs, de cases i fills (perquè ella era casolana). Amb l'altra no hi havia futur, només un ara emocionant ple de jadejos, erotisme i dits clavats. Amb ella tot era una calma plàcida, idèntica a un paratge conegut del qual no cal un mapa, perquè és impossible perdre's entre tanta familiaritat. Amb l'altra tot era idèntic a estar perdut enmig de la selva, sabent-se presa de totes les bèsties, amb els sentits alerta, disposat a atacar i devorar-la per sobreviure.<\/p>

—No vull —va escopir ella—, ja no ho vull saber.<\/p>

Ell va somriure cruelment mentre deia:<\/p>

—De debò que no ho vols saber?<\/p>

Ella sabia que mai no el coneixeria del tot. Hi havia parts fosques d'ell on ella no podria arribar mai.<\/p>

Per això odiava l'altra, perquè amb l'altra no hi havia miraments, no hi havia secrets, no hi havia límits. Si l'altra l'hi hagués preguntat, ell hauria respost sense dubtar-ho. Perquè l'altra era tan forta que ho podia suportar tot. Fins i tot estar sense ell.<\/p>

Ella no podia existir en un món on ell no l'estimés només a ella.<\/p>

—No, no em cal saber-ho.<\/p>

FI<\/p>

<\/p>